Battle Creek_5. The Epilogue

Bona nit!

Ara sí que s’ha acabat L

Com ja vos vaig dir l’últim vol va ser el millor, en quan a sensacions, a emocions ( entrar a les dianes amb tant de globo al voltant) i, evidentment en quan als resultats, ja que aconseguirem una mitja de 866 punts, llástima que s’acabara perquè els teníem ahí J

Per la vesprada vam celebrar al jardilet de l’hotel l’aniversari de Zuzi en companyia de Carles Lladó i familia i, a falta de ciris per la tarta vam posar tres Ducados del Carles J

Més tard van arribar la resta (Iván, Hector, Ricardo. Trejo i Jose ) que van haver d’anar a Chicago per tornar els globos a l’agència de transport ( a nosaltres ens vingué de perles no fer eixe viatge). Els esperaven unes cervesses fresquetes cortesía de la dels tres anyets, ara,al arribar les xiquetes ja s’havien dormit. La nit es va allargar…

A l’endemà vam anar a la festa de cloenda on hi havia una banda de música amenitzant als comensals, Per supost no van faltar de nou, la cançó-himne interpretat per una cantant, el sermó del predicador i els discursos d’agraïment a tots els participants, ajudants, observadors, families,…

Respecte al resultat final del campionat van quedar primer i segons dos americans ( ja ho havien fet ambdós a l’anterior campionat però, amb les possicions canviades). Tercer va quedar un japonés. Nosaltres vam remontar amb l’ultim vol 11 places, aconseguint la 56.

Després vam marxar cap a Chicago i vam fer nit a un hotel prop de l’aeroport per no matinar més del necessari. Per sopar vam demanar una altra hamburguesa ( es el primer campionat amb Insa i Hector que els veig disfrutar del papeo J )

El viatge de volta es va fer llarg i, quan després de 24 hores arribem a València no ho fan totes les maletes amb nosaltres, encara que no m’extranya (sempre m’ha resultat un misteri com sçon capaços de fer-les arribar quan hi ha varies conexions i m’imagine a un “home de les maletes” separant en muntons avall de l’avió: esta per a París, esta altra per Roma…

Ara ja estem per casa i les xiquetes sembla que duen be el jet lag ( la menuda esta nit duia una marxa com si fos pel matí), de fet ho duen millor que jo…

En resum es podría dir que com deia la cançó del Lluís Llach:

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Hem vist, hem matinat J, quan no ens quedava gas per volar i no trobàvem lloc s’ens ha fet llarg, quan aterrarem damunt dels arbres ignoràvem que hi hauria baix, hem aprés a competir, hem disfrutat dels amics i, hem tingut una experiencia que de segur contarem als menuts quan sigam vellets.

Fins l’altra!!

Salut!!